Sant Sebastià de Buseu, sovint denominant simplement Sant Sebastià, és un poble despoblat i abandonat del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Baén.

 

Amb la promulgació de la constitució espanyola del 1812, l'anomenada Constitució de Cadis, Buseu organitzà el seu propi ajuntament, que incloïa Sant Sebastià de Buseu, com a continuïtat de l'antiga Universitat, reconeguda des de feia segles. En no assolir un mínim de 30 veïns (caps de família), el febrer del 1847 fou unit al de Baén. Pertanyia, com els altres pobles veïns, a l'abadia de Gerri.

 

Sant Sebastià de Buseu disposa d'església pròpia, amb caràcter de sufragània de la de Sant Serni de Buseu. Dedicada a sant Sebastià, és un exemplar de romànic rural força destacable. Depèn de Sant Feliu de Sort, però només nominalment, ja que el poble no té cap veí. Una mica allunyada al sud-sud-oest del poble hi ha l'antiga església romànica de Sant Joan de Solans.

 

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico.. a Buseu, en el qual inclou Sant Sebastià de Buseu. S'hi pot llegir que el poble -Buseu- està situat en el vessant de muntanyes molt elevades, on és combatut pels vents del nord i de llevant. El clima hi és fred, i propens a inflamacions i apoplexia. Tenia en aquell moment 9 cases, amb una església, dedicada a Sant Bernat (error, ja que el patró és sant Sadurní, sant Serni), sufragània de la de Baén. Descriu el territori de Baén com a aspre, pedregós i muntanyós, amb importants boscos,
molt densos.

 

S'hi collia sègol, ordi i patates, i hi ha vaques i ovelles. Hi ha caça de llebres, conills i perdius. La població, que comptabilitza juntament amb Sant Sebastià de Buseu, era de 9 veïns (caps de casa) i 45 ànimes (habitants).