SANT MARTÍ DE CATLLARÍ

 

L'antiga església de Sant Martí de les Canals de Catllarí, que fou sufragània de la parròquia de Sant Iscle de Llinars de l'Aiguadora (havia estat parròquia independent fins al segle XIV); és una petita església romànica d'una sola nau, amb la volta esfondrada, i que té un absis semicircular a llevant. L'any 1374 s'hi van fer reformes. A mitjan segle XIX es va enguixar l'interior i s'hi col·locà un retaule neoclàssic que s'ha perdut. El lloc és esmentat al segle XIII i posteriorment formà part del municipi d'Aguilar, l'Hospital i Catllarí.

 

El paratge és feréstec, abrupte i tancat de muntanyes. Fa anys que el silenci, entenen per silenci la manca de la veu humana, tret de petits lapsus de temps, impera en les Canals de Catllarí. Durant l’estona de la nostre visita només una esquella perduda en la muntanya amb el seu dring anunciava que havia una senyal del treball humà. Les restes de la Casa Gran i de la casa de l’Església romanien oblidades.

 

El lloc és situat en un enclavament dels vessants occidentals dels rasos de Peguera limitant amb els municipis berguedans de Fígols, Castellar del Riu i el de Guixers que pertany al Solsonès. Estranyat que sigui del municipi de Montmajor quan la seva demarcació resta més avall vaig trobar l’explicació després de consultar diferents dades. L’enclavament d’una superfície de 5,45 m2 va ser comprat per un ric comerciant de Montmajor al s. XIV. La història em crida l’atenció així com la vista de la Casa Gran i les seves arcades i hem decidim tornar una altra dia per fotografiar-la més detingudament i escriure sobre ella i el seu enrunament.

El lloc és documentat des de 1170 fins al s. XIV. El topònim sofreix diferents variants, al 1269 Castaerill, al 1307 Castlarye, al 1705 apareix ja com Catllarí, sense oblidar que al s. XII s’anomena Caslarill.

 

Als voltants de l’església hi ha les runes de diferents masos dispersos que formaven l’antiga població de Catllarí. Destacant, per les seves proporsiona, la Casa Grossa.